La ceràmica de
reflex metàl·lic
El reflex metàl·lic
La fascinació per aquesta pisa es deu al seu origen com una tècnica difícil i ja admirada des de la seua difusió en el califat abbàssida de Bagdad. La composició del seu pigment, en el qual es mesclaven compostos de plata i coure, es registra en tractats orientals dels segles XI i XIII.
Possiblement l’emulació de l’or i la plata en les vaixelles de la cort de Bizanci va promoure que els califes n’impulsaren la producció, atés que l’ús de metalls preciosos per a menjar i beure es desaconsella en l’Alcorà. És sabut que des del segle IX es va convertir en un producte d’alta representació i es va utilitzar per a enriquir amb taulells daurats els palaus de Samarra a l’Iraq, i el de Sabra al-Mansuriya o la mesquita de Kairuan a Tunísia. Des del segle XI, la seua fabricació es va impulsar a Al-Andalus als regnes taifes de Sevilla i Saragossa, encara que després va aconseguir fama a Múrcia, Granada i Màlaga, ciutats d’on van eixir els mestres que en van iniciar la fabricació al regne de València. A Manises trobem en el segle XIV mestres canterers anomenats Al-Murcí de cognom, que fabricaven «obra de terra pintada similar a la de Màlaga» «amb pintura daurada com és propi d’aquesta obra».
El reflex metàl·lic és una fina pel·lícula de partícules metàl·liques que es forma sobre el vidrat ceràmic i, en el cas de Manises, tradicionalment sobre un esmalt de plom i estany. En la pisa valenciana es preparava amb un pigment que contenia plata i coure, cinabri i ocre roig, tot dissolt en vinagre, es pintava amb pinzell o una ploma d’ocell i es coïa amb gasos reductors. Utilitzant tècniques d’anàlisi microscòpica veiem que, després de la cocció, les partícules es distribueixen en diferents grandàries i concentracions en el vidre formant diversos nivells micromètrics.
Aquesta estructura permet que aparega una reflectància brillant, metàl·lica i iridescent i que canvia de color a mesura que canvia la incidència de la llum que reflecteix.
També pot presentar diversos colors per efecte de la densitat de pigment o de processos de cocció que provoquen canvis en la concentració de les partícules, per exemple entre les vores i el centre d’un traç aplicat amb pinzell. Les diferents proporcions en òxids del pigment abans de la seua reducció, amb més o menys plata, i fins i tot les diferències de composició dels vidrats, possibiliten també canvis en el color, la brillantor o la iridescència.
La mida de les partícules, el nombre de nivells en què es concentren i la seua profunditat depenen de factors com la composició del vidrat, la temperatura aplicada i la forma en què s’ha conduït la cocció.
Si bé és possible obtindre el reflex metàl·lic en un ambient controlat, és difícil aconseguir resultats perfectament homogenis, i més encara en condicions de treball artesanal. Empíricament, mitjançant la centenària experiència valenciana, l’obtenció del reflex metàl·lic es basa en tres factors principals: l’ús d’un forn que treballa en atmosfera reductora, la composició del pigment i la manera de preparar-lo i finalment el procediment utilitzat per a la seua cocció en reducció.
Al llarg dels segles, Manises ha usat vidrats opacificats amb estany o, més tard, vidrats compostos només per plom, sílice i alúmina, i per això va obtindre tant vidrats daurats com rogencs en èpoques tardanes.
El reflex metàl·lic de Manises va ser una pisa costosa que en època medieval va arribar fins a Fustat, Crimea, Moscou, Copenhage, Bergen o a Amèrica amb Cristòfol Colom. La van encarregar reis d’Aragó, Sicília, Castella o França, nobles de tot Europa, mercaders italians o papes i cardenals, i va continuar com la pisa més admirada del secret de la qual estaven orgullosos els ceramistes de Manises fins a finals del segle XVIII.
L’Alcora va arreplegar la fórmula i la va incorporar a les seues receptes com a «daurat de Manises» (1749).
El ministre Floridablanca va demanar a l’alcalde Martínez de Irujo que elaborara un informe titulat «Sobre la manera de fabricar l’antiga ceràmica daurada de Manises» i així estendre-ho a altres llocs (1785). En el segle XIX va ser reconeguda per antiquaris, estudiosos i col·leccionistes, i la seua tècnica preservada per dos ceramistes anomenats Juan Bautista Casañ i Juan Bautista Torrent, que van permetre la seua supervivència i la seua recuperació pels nous ceramistes de Manises impulsors de la indústria local. Aquests van demostrar el seu mestratge confeccionant còpies dels pitxers de l’Alhambra al final del segle XIX.
Hui dia Manises manté el reflex metàl·lic com un senyal d’identitat i una tècnica viva utilitzada per alguns dels seus ceramistes que tenen més reconeixement internacional.
La ciutat desenvolupa exposicions i trobades per a promoure’l i dona suport a la seua investigació i difusió mitjançant produccions audiovisuals i les noves tecnologies.
